nota biográfica
publicaciones
selección
de textos
biographical
notes
publications
selected
texts
biografia
llibres
articles
Articles en catalá
1. UNA LLÀGRIMA PER BUJARIN
(AVUI 18.VI.1995)
Perduda entre les notícies d´agencia d´un diari alemany m´assabento
de la mort d´Anna Larissa que va ser esposa de Nicolai Buharin. I no he pogut evitar una
glopada de nostàlgia.
Vaig sentir per primera vegada el nom de Buharin quan, encara
adolescent, l´Heribert Barrera, amic i company a l´Institut Balmes, es va interessar pel
comunisme i es va acostar al Bloc Obrer i Camperol a on, com a primera providència, li
varen recomanar la lectura de l´"ABC de Comunisme" de Buharin. Amb poc èxit
perquè l¨Heribert aviat va decidir que els comunistes, inclòs els heterodoxes del BOC,
no eren demòcrates i des d´aleshores els ha vist amb mals ulls. Però així vaig saber
que els partits comunistes arreu del món recomanaven el tal ABC com a primera lectura per
als neòfits. Una pràctica que es va interrompre arran dels processos del 1938.
Des de aleshores han passat tants anys i s´han succeït esdeveniments
tan sorprenents que avui resulta difícil imaginar la sensació que varen produir aquests
processos. A la Rússia soviètica, el país on havia triomfat la revolució i que
pretenia ser el far que il$luminava el progrés de la humanitat, dirigents de primera fila
es declaraven culpables de crims inversemblants i demanaven al tribunal que deslliures al
món de la seva vergonyosa presència. I entre aquests acusats i en primer lloc Nicolai
Buharin, deixeble predilecte de Lenin que els dies de la revolució estava a la seva
esquerra -que ja es estar- però que en la pugna entre Stalin i Trotsky s´havia decantat
per Stalin i havia estat el teòric de la nova orientació que permetia als petis
camperols mantenir la seva propietat fins al dia en que Stalin va decidir canviar de
política i Buharin perdé els seus càrrecs ministerials.
El procés en el que Buharin era el principal acusat fou el primer
d´una onada depuradora que no va parar mentre visqué Stalin. una onada que va produir
una abundant literatura alimentada tant per els que aconseguien escapar a la persecució i
contaven la seva història com per qui, com Koetsler a "El zero i l´infinit",
pretenien aclarir els motius de la persecució i de les sorprenents confessions. Una
literatura que no afectava, però, als militants fidels i disciplinats. L´any 1937, tot
just acabat el procés i en plena guerra civil, el Partit Comunista Espanyol va editar les
actes del procés, un totxo de mes de 500 pàgines, i recomanava la seva lectura com el
millor antídot contra les temptacions de desviacionisme. Buharin, com tot el qui
s´aparta de la "línia general" del partit, havia caigut en la claveguera de la
història i el seu nom estava condemnat a l´oblit.
Però el món dona moltes voltes. Quan Kruschek va començar a alçar
el vel de les atrocitats de Stalin el nom de Buharin no s´havia oblidat del tot. Entre
nosaltres Manolo Sacristan havia traduït i prologat un llibre sobre la seva vida i el seu
pensament.(Lowy. El comunismo de Buharin. Grijalbo 1973) El llibre recull la darrera
declaració de Buharin davant del tribunal immediatament després de la seva condemna i
acaba afirmant com Hegel que el vertader judici final és la història universal, el que
podia significar que el procés havia servit per desemmascarar els seus errors i fer
resplendir la veritat però que podia significar també que un dia la història acabaria
per donar-li la raó. I amb la perestroika de Gorbachof aquest dia semblava haver arribat.
Arribat i potser, àdhuc, passat.
És el que ha succeït amb tants altres. Antonof Owshenko era, com
Buharin, un intel$lectual revolucionari que havia participat a la presa del Palau
d´Hivern i que durant la guerra civil espanyola havia estat nomenat consol de la URSS a
Barcelona. Encara hi ha qui, com jo, el recordem en alguna recepció als locals del
Consolat a l´Avinguda del Tibidabo. Quan va deixar el càrrec s´havia guanyat moltes
simpaties, cosa rara per un diplomàtic soviètic i en un país en guerra, de manera que
el seu acomiadament al port es va convertir en un homenatge popular. El que no sabíem és
que tot just arribat a Odessa va ser detingut i poc després afusellat. Antonof Owshenko
tenia un fill que malgrat que es va veure obligat a canviar de nom no va oblidar el seu
pare sinó que va dedicar molts esforços a aclarir les circumstàncies de la seva mort i
a procurar la seva rehabilitació. De manera que quan a Rússia va desaparèixer la
censura va poder demostrar, amb documents a la mà, que el seu pare havia mort com un
comunista honrat, renegant de la tirania de Stalin però convençut del triomf final del
comunisme. Una rehabilitació perfectament justificada que desgraciadament arriba quan a
ningú sembla interessar-li massa. Però potser el cas de Buharin sigui diferent.
Quan va triomfar la revolució russa Nicolai Buharin era ja un home
madur, casat i amb fills, i aviat va assumir llocs de responsabilitat com a teòric de
l´economia socialitzada i com a responsable per la seva aplicació però essent ministre
i membre del Comitè Central del partit es va enamorar de una jove de 17
anys amb la que es va casar i va tenir un fill poc abans de la seva detenció. I ara, quan
amb comptagotes s´han començat a fer públics els arxius de la policia soviètica, entre
els papers que se l´hi van confiscar al detenir-l´ho, doncs la GPU era tan meticulosa
com la policia alemanya, s´ha trobat el manuscrit d´una novella amorosa. I també una
carta en la que Buharin, ja condemnat a mort, es despedeix de la seva esposa i en la que
al mateix temps que l´hi declara el seu amor la commina a que mantingui la calma passi el
que passi i a creure en el futur de la Unió Soviètica que està per sobre dels destins
individuals. La carta mai va sortir de la presó i quan el seu autor la va escriure la
destinatària estava ja camí dels camps de concentració de Sibèria, i és possible
suposar que en les humiliants confessions de Buharin en el procés tant com la fidelitat
als principis de la revolució influís l´esperança de salvar la vida de la seva muller.
Anys mes tard, després de la mort de Stalin, Anna va sortir del camp de concentració
però va romandre a una granja a Sibèria i va ser sols amb l´obertura de
Gorbatxof que va poder tornar a Moscou per ingressar en una residència per gent gran. I
va ser allí on, finalment, arran dels setanta anys, va poder llegir a la Pradva la carta
que mig segle abans l´hi havia escrit el seu marit. I a la que va contestar amb una altra
carta en la que després de qualificar-lo d´ingenu i de babau per creure que el comunisme
podia sobreviure a la tirania de Stalin li deia que des del dia de la seva detenció no
havia deixat de pensar en ell i que se sentia feliç i agraïda d´haver pogut viure tan
enamorada. La carta va donar la volta al món i ara es diu que potser es publicarà la
que es va trobar entre els papers del detingut. De manera que és possible que
Buharin, gran teòric del marxisme, acabi passant a la història no com a revolucionari ni
com a estadista sinó com a protagonista d´una romàntica història d´amor.
2. UN NOI DE SARAJEVO
(AVUI 14.IX.1994)
Comparada amb tantes històries tràgiques com produeix una guerra la
de Dionís, un noi de Sarajevo, es banal i inclòs es pot considerar afortunada. Però no
deixa de ser simbòlica.
Dionis va néixer a Alemanya. Com molts jugoeslaus el seu pare va
emigrarhi fugint de la misèria i va trobarhi feina de mecànic i allí es va casar amb
una dona polonesa i va tenir dos fills, dels que Dionis va ser el segon. Va aprendre a
parlar en alemany perquè era la llengua que empraven els seus pares entre ells i va anar
a una escola alemanya i com que els seu pare era sols nominalment musulmà no va tenir
inconvenient en que a l´escola rebés una educació cristiana. I hauria acabat
convertintse en un alemany del tot si no fos que quan tenia dotze anys els seus pares es
varen separar i el pare va decidir tornar a Sarajevo emportantse el fill petit.
Eren els dies en que començava la
descomposició de l´Estat Iugoslau però a Sarajevo la vida seguia pràcticament igual. A
la antiga ciutat des de feia segles, des del temps dels turcs, croates, servis ortodoxes i
servis musulmans i inclús alguns jueus, convivien sense problemes i parlaven una mateixa
llengua, el serbo-croat. Una societat tolerant però en la que el nen Dionis, que sols
parlava alemany i que no coneixia a ningú, es sentia estrany. A l´escola va acabar fent
amistat amb Radoslau, un noi de la seva edat, fill de una família jueva però a la que
aquesta adscripció ètnica no impedia que es consideressin servi de cap a peus. I com que
el seu pare portava una vida a part i semblava pensar en tornarse a casar el petit Dionis
pràcticament passava el temps amb la família del seu amic.
Poc a poc a Sarajevo es va anar un clima de guerra. El
trets dels franctiradors, les explosions dels obusos, els combats a les rodalies, els
bombardeigs indiscriminats eren cada vegada mes freqüents. I amb la guerra els seus
tristos acompanyants, el fred, la manca de queviures i de medicaments.. La família del
Radoslau tenia una avantatge, una organització de solidaritat jueva els feia arribar,
igual com a les altres famílies jueves, aliments i roba de manera que es produïa la
situació poc freqüent de que eren els jueus els qui podien ajudar als seus amics
cristians o musulmans.
Als catorze anys la guerra es veu de una altre manera de com la veuen
els grans i te molt de joc i de aventura. Els dos amics eren els primers a acudir on hi
havia hagut un bombardeig o enterarse dels darrers rumors. Però poc a poc el clima de
recels els va també afectar. Els nois mes grans de l´escola desapareixien per allistarse
a un o altre bàndol i els que quedaven eren cada vegada mes conscients de la seva
adscripció ètnica. Els que ahir eren amics es trobaven de cop enemics. Dionis i Jarolau
eren serbis i per tant mal vistos en un barri en el que predominaven els croates. Però la
nova susceptibilitat afectava també als jueus. De manera que els pares de Jarolau sumant
les penalitats de la guerra, la por pel que podia passar als seus fills i el recel de que
s´apropés una onada antisemita varen decidir acceptar la invitació que s´els feu per
emigrar a Israel. La notícia de la decisió va afectar molt a
Dionis. Si s´en anava la família del seu amic, que per ell ja era la seva, es sentiria
completament sol. No podria anarsen també amb ells? En principi la pretensió semblava
impossible de satisfer però després de molta insistència i de molts tràmits
burocràtics va arribar el permís. I així quan ara fa un any tres autobusos es varen
emportar les famílies jueves de Sarajevo cap a Israel Dionis anava amb ells.
L´èxode no va ser fàcil i la caravana va
travessar tres línies de foc abans de arribar a Belgrad i de allí per va aèria a Israel
on la família es va instal$lar en una petita ciutat jueva creada per immigrats de
diferents procedències. Allí la família procedent de Sarajevo ha hagut de començar un
procés de aclimatació força difícil, han de aprendre l´hebreu i s´han de adaptar a
unes formes de vida molt diferents de les que coneixien. Però la dificultat principal es
encara un altre, la majoria dels pobladors de l´Estat de Israel, ells o els seus pares,
s´hi varen traslladar plens de entusiasme per una causa en la que creien i que els
il$lusionava. Els pares de Jarolau son jueus però a penes practicants i la única raó
que els ha fet emigrar es el fugir de la guerra i de un clima hostil. Enyoren Sarajevo i
pel seu gust hi tornarien però saben que es impossible, la convivència s´ha convertit
en odi i la llavor de l´odi engendra mes odi i haurà de passar molt temps abans de que
s´oblidi el que ha succeït. No els queda mes remei que acceptar la seva nova situació i
intentar sobreviure.
Per Dionis el panorama es diferent. Encara que
als seus catorze anys l´hebreu es ja la tercera llengua que ha de aprendre l´ha après
molt mes de pressa que els pares del seu amic. I encara que està carregat de memòries de
la seva infància a Alemanya i a Sarajevo i conserva gelosament una capsa de cartró amb
totes les seves pertinències, una foto de la seva mare, cartes i algun llibre, te un mon
per descobrir i tota una vida per viure. Sols una cosa els preocupa. A l´escola està
envoltat de nois i noies de moltes procedències i per alguns l´hebreu es, com per ell,
una segona llengua. Però tots son autèntics jueus i s´en senten orgullosos. Ell no es
jueu. Tampoc es àrab o palestí es cert però en canvi, encara que sols sigui
nominalment, es musulmà. Els seus companys volen saber que es exactament i de quina banda
està. I ell, honestament, no ho sap. I escarmentat pel que ha viscut te la vaga
impressió de que potser ha fugit del foc per anar a caure a les brases i que demà es pot
trobar atrapat en una nova espiral de odi. Per això el Dionis somnia que quan sigui gran
emigrarà, no sap ben be a on, però a algun lloc on pugui ser ell mateix sense que li
posin etiquetes. Si es que al mon encara queden llocs així.
3. JOSEP DE LETAMENDI
Per la majoria dels barcelonins Letamendi és senzillament el nom d´una plaça de la
ciutat. Alguns creuen saber que Letamenedi es el nom d´un metge conservador i pintoresc,
autor d´una dècima carrinclona amb consells per conservar la salut. Alguns àdhuc són
capaços d´assenyalar les fonts d´aquesta dubtosa fama. Ramon i Cajal a les seves
memòries l´acusa de ser el cap de fila dels que s´oposaven a la fisiologia experimental
com a fonament de la medicina. I Pla, a diferents llocs dels seus escrits, recorda que el
Doctor Turró va protagonitzar una controvèrsia amb Letamendi denunciant la seva
Afórmula de la com a mer verbalisme i recull algunes anècdotes que donen una pobra
idea d´ell. Quan la veritat es que Josep de Letamendi va ser una personalitat
extraordinàriament notable i mereixedora de ser tractada amb més respecte.
Nascut a Barcelona el 1828 fill d´una mare vídua d´un sergent de
l´exercit i sense mitjans econòmics, va estudiar al Seminari com a Apobre de
peró era un estudiant brillant i amb aptituds tan diverses que li va costar
decidir el seu futur professional. Deixeble avantatjat de Martí Alsina a Llotja, era
també un melòman que des de petit tocava diferents instruments, però finalment es va
decidir per la medicina amb tant d´èxit que als trenta anys era ja catedràtic de la
Facultat de Medicina, que aleshores estava encara a l´Hospital del carrer del Carme, i
metge molt apreciat a la societat barcelonina. Pero era un home amb múltiples interessos
i sent ja catedràtic assistia a les classes de filosofia del seu col$lega Llorens i Barba
perquè pretenia donar un fonament ideològic a les seves idees sobre la salut i la
malaltia. I els seus interessos eren encara més amplis i participava activament en la
vida social i intel$lectual barcelonina com ho mostra be el que als quaranta anys era
president de l´Ateneu. Però la seva major popularitat li venia de la seva intervenció
en la lluita pel proteccionisme que aleshores enfrontava els industrials catalans amb el
govern de Madrid. Un cèlebre discurs sobre aquest tema el va portar a la presidència del
Eomento de la Producción, pràcticament pels mateixos dies en que actuava com a
mantenidor dels Jocs Florals. I cal afegir encara que fou un dels principals responsables
de l´ afecció dels barcelonins a la música wagneriana i que el propi Wagner valorava la
seva opinió.
Josep de Letamendi havia complert els cinquanta anys i estava en el cim
del seu prestigi professional quan, arran de la restauració monàrquica, va optar a una
càtedra a la Facultat de Medicina amb la il$lusió de millorar el ensenyaments de la
medicina a Espanya. Però aviat es va convertir en el cap visible de l´oposició a les
noves idees representades en primer lloc per ALa Medicina de Claude Bernard,
La seva actitud reaccionaria enfront dels nous corrents mèdics no era senzillament fruit
de la rutina o de la incapacitat d´obrir-se a noves idees sinó d´una clara percepció
de les limitacions que implicava la nova manera d´entendre la medicina. Enfront d´una
medicina que tendia a veure el ser humà exclusivament com un mecanisme fisiològic, que
tendia a confiar exclusivament en medicaments químics, que tendia a substituir el metge
general per una suma d´especialistes inconnexos entre si, Letamendi, amparant-se en la
figura d´Hipocrates i en la medicina clàssica grega, reivindica la unitat de l´esser
humà, en el qual tots els processos son solidaris i en el qual la malaltia és quelcom
global que afecta tot l´organisme a l´hora físic i psíquic i que es relaciona amb la
historia personal del malalt. I és des d´aquesta perspectiva antropològica que es
justifica la seva defensa apassionada del metge de família, que coneix el malalt i la
seva família i manté una relació amistosa amb ell, i el seu recel envers els
medicaments químics i la seva preferència pels tradicionals, més naturals o també,
dada poc coneguda, que fos el primer entre nosaltres a practicar i recomanar la
gimnàstica.
De manera que per una d´aquelles ironies, que tan freqüents són a la
historia, el que en el seu moment apareixia com una postura antiquada i retardataria en
els nostres dies es pot defensar des de la punta de la modernitat. I cosa que no resulta
menys significativa, la formula que li agradava repetir, i amb la qual pretenia expressar
la interdependència de tots els fenòmens vitals, Ael cos és un sols òrgan i la vida
una sola es va convertir temps després en el lema de l´escola fisiològica
catalana encapçalada pel Doctor Pi i Sunyer.
I encara una dada per acabar. En els seus escrits mèdics Letamendi es
refereix a vegades al dolor i, sense negar la utilitat dels anestèsics, insisteix en la
importància de l´actitud del subjecte que pateix, de manera que per ell la millor manera
de fer front al dolor és entregant-se a una tasca capaç d´acaparar l´atenció. Per mi,
deia, el millor analgèsic es donar classe. I afegia que quan mes intens es el dolor mes
absorbent ha de ser la tasca Ell en tenia bona experiència perquè tenia pedres al
ronyó, una dolença que aleshores era difícilment operable i que li produïa freqüents
còlics renals, de manera que, en els darrers anys de la seva vida, ja jubilat, quan els
dolors es feren mes freqüents i mes violents va decidir que necessitava una tasca
plenament absorbent i que de totes les que coneixia la mes difícil de dominar era la
composició musical polifònica de manera que, coherent amb els seus principis, es va
llançar al seu estudi amb tanta dedicació que va compondre una missa de rèquiem a gran
orquestra i amb moltes veus. Va morir poc després de acabar-la i, igual com va passar amb
Mozart, es va interpretar en el seu funeral. I, per meva part, mai travesso la placa de
Letamendi sense recordar.ho.
4. ATALAIANT EL FUTUR
(AVUI 1999)
Poques persones eren, ara fa trenta anys, tan
conegudes i influents com Herman Kahn, el futuròleg per , el padrí de la
prospectiva. Típic producte de la societat nord-americana, fill d´un jueu alemany
emigrat, amb una còrpora imposant i cent cinquanta de quocient estudiant
brillant de física i de sociologia al mateix temps, una vegada, acabats els estudis va
treballar com a matemàtic en diferents empreses aeronàutiques. Als 26 anys va ingressar
a la Rand Corporation, un "Think Tank", un dipòsit de cervells, que feia
estudis per a l´ exercit americà i on es va especialitzar a "pensar
l´impensable" el desenvolupament i les conseqüències d´una guerra atòmica. I
famós ja per les seves publicacions sobre aquest tema va fundar la seva pròpia
institució, la Hudson Corporation, dedicada també a assessorar el govern i les grans
empreses sobre el futur i a publicar previsions sobre els grans reptes mundials.
Les arrels del seu èxit, a part d´una confiança en si
mateix, eren el seu entusiasme pel progrés tècnic i també el seu convenciment que la
ciència oferia procediments per preveure el futur a partir d´una anàlisi rigorósa de
la situació La teoria del jocs estratègics, desenvolupada pels matemàtics, estava en la
base d´aquesta creença.
L´any 1967 Kahn va publicar "L´any 2000", un llibre que es
va fer famós, on entre altres coses detallava un centenar d´innovacions tècniques que
serien realitat en arribar aquest any. Algunes de les seves previsions s´han complert,
altres es pot suposar que ho faran en el futur, com la creació de noves plantes i de nous
animals, aprofitables per a l´experimentació mèdica, o els hotels estratosfèrics.
Altres, en canvi, han resultat errònies. I ho ha estat, sobretot, la que representava un
paper capital en la seva predicció de la societat futura, l´utilització de l´energia
atòmica com a font principal d´energia, una previsió que el suposat esgotament dels
hidrocarburs semblava justificar. I la seva seguretat era tan gran que es permetia
preveure la quantitat de quilovats atòmics que produiria Alemanya l´any dos mil i la
capacitat militar que això li donaria mesurada en bombes atòmiques. I afegia, encara,
que perquè França s´havia avançat a Alemanya en l´explotació de l´energia atòmica
l´any 2000 la sobrepassaria amplament
En la previsió dels canvis socials i polítics Kahn era molt mes
discret. Acostumat a la guerra freda i a l´equilibri atòmic pensava que l´any 2000 es
mantindria l´equilibri amb un clar avantatge pels Estats Units. Khruitxof, pels mateixos
dies, pensava el contrari "en els vint anys vinents la URSS assolirà i sobrepassarà
la productivitat dels Estats Units i els mateix passarà amb el nivell de vida dels
ciutadans soviètics". I fa trenta anys també W.Fucks, un futuròleg alemany poc
menys famós que Kahn, després d´avaluar una sèrie de factors econòmics i demogràfics
i de tractar-los amb fórmules matemàtiques rigoroses, deduïa que l´any 2000 Rússia i
Estats Units mantindrien la seva paritat, però que seria la Xina qui es convertiria en la
primera potència mundial.
Ningú recorda avui aquestes previsions pretesament científiques.
Kahn, concretament, no va preveure el descobriment de noves reserves de petroli, ni el
rebuig que provocaria l´energia atòmica, ni la catàstrofe de Txernòbil. Menys va
preveure el canvi de mentalitat que va provocar la guerra del Vietnam i menys encara
l´enfonsament del comunisme. Fins i tot la ciència, el seu principal atot, li va girar
l´esquena i precisament la matemàtica. Ja a finals del segle XIX Poincaré havia notat
l´existència de sistemes dinàmics. I poc abans que Kahn publiqués el seu llibre, un
meteoròleg havia constatat com en sistemes rígidament deterministes però complexos una
petita variació pot acabar tenint conseqüències extraordinàries. Des d´aleshores
l´anomenada matemàtica del caos no ha fet més que créixer, i avui és ja evident que
la predicció científica es possible però limitada i no pot anar mes enllà del que
veiem que fa la meteorologia. El descrèdit de la prospectiva com a disciplina
científica, però, no ha disminuït la preocupació pel futur ni el desig de fer-hi llum.
Periòdicament institucions prestigioses ens donen a conèixer reflexions sobre el tema, a
vegades en tons alarmistes, com l´informe del Club de Roma de l´any 92, a vegades
decididament optimistes, com el mes recent de l´OECD. Però tot en un pla de generalitats
i sense comprometres amb anuncis gaire concrets.
La proximitat de l´any 2000 està trencant les reserves i es
multipliquen els profetes. Uns, com feia Kahn, ens anuncien les meravelles del progrés
tècnic, a vegades amb tons transcendents. L´anunci més notable que conec és el que
explica que la xarxa internet és senzillament el primer pas en la constitució d´un
sistema nerviós a escala mundial que acabarà convertint-se en un organisme viu que ens
inclourà a tots. Altres prediccions anuncien catàstrofes que qualifiquem de
mil.lenaristes donant per suposat que va passar una cosa semblant en acabar el primer
mileni. Però no és veritat, com creien els romàntics, que l´any 1000 es produís a
Europa una onada de pànic. L´any mil no existien els calendaris i si haguessin existit
la majoria de la població no hauria sabut llegir-los i els que sabien llegir i escriure
per datar els documents partien d´una data propera, com ara el començament del regnat
del monarca. La popularització de la datació actual no es va produir fins a
començaments de l´època moderna. Avui en canvi tothom sap l´any en què vivim i que
estem a punt de començar no un segle sinó un mileni. I sembla natural pensar que un
trànsit tan important ha de tenir conseqüències també importants. I. qui ho hauria
dit, ha estat la tècnica mes avançada la que ens ha ofert la possibilitat de creure-ho.
Hi ha adreces d´internet on es descriu amb detall el trasbals que suposarà que fins ara
els ordinadors només hagin tingut en compte dues xifres per datar i on, preveient el caos
que això produirà en tots els serveis controlats per ordinadors, que avui son quasi
tots, es recomanen les precaucions que cal prendre, fins i tot els aliments que cal
acaparar a casa i les mesures defensives que cal adoptar per sobreviure als sis o nou
mesos que pel cap baix durarà la desorganització a nivell mundial. Altres apunten més
alt i parlen de visites d´extraterrestres i no falten els anuncis apocalíptics. Després
de tot, és cert que la profecia de Sant Malaquies amb la relació dels lemes de cada un
dels papes fins al final de l´era petraica està a punt d´esgotar-se i estem per tant,
després del necessari triomf sobre l´anticrist, a les portes de l´era joànica, el
mil.leni de l´amor.
Toquem però de peus a terra i recordem que els astres continuen donant
voltes des de fa milers de milers d´anys sense portar-ne el compte i que, fins i tot
entre els humans, per als musulmans estem a l´any 1377 i per als xinesos a l´any... . De
manera que el pronòstic més fàcil de fer és que quan comenci el 2001 tot seguirà
aproximadament com ara i que, aquí caic i aquí m´aixeco, tots continuarem intentant
arribar a finals de mes de la millor manera possible.
5. SOBRE LES LLENGUES
I ELS SEUS NOMS. CATALÀ O VALENCIÀ
Mentre les llengües s´utilitzen solament en forma oral es molt
difícil decidir si el que es parla en dos llocs veïns son varietats de una mateixa
llengua o llengües diferents i de fet el que acostuma a trobarse es un continuum on es
difícil marcat límits exactes. Es sols quan es formalitza una llengua, quan es redacten
gramàtiques i diccionaris, que la pregunta sobre si es tracta de una mateixa llengua o de
dues es pot respondre i aquesta formalització normalment es produeix quan la llengua ja
te us escrit. A Europa i a partir de l´ Edat Mitjana la codificació de les llengües ha
acompanyat als processos de constitució dels estats nacionals però al segle XIX els
intents de codificació es van fer mes generals en part pels renaixements lingüístics de
llengües que havien quedat al marge i en part senzillament per la difusió de l´
interès per la lingüística.
Així va passar amb les llengües eslaves, fins aleshores poc
estudiades, i entre elles amb el serbo croata, una llengua parlada en territoris ocupats
per pobles que tenien una historia prou diferent, els serbis, cristians ortodoxes havien
viscut segles sota el domini turc mentre els croates catòlics havien rebut l´influencia
austríaca, i aquesta historia havia fet que els serbis escrivissin la llengua amb
l´alfabet cirilic, igual com els russos, mentre els croates usaven l´alfabet romà com
nosaltres, però pels lingüistes que la van codificar la llengua era la mateixa.
Desaparegut l´Imperi turc serbis i croates van passar a formar part de
Iugoslàvia i el govern iugoslau d´abans de la guerra amb predomini serbi considerava que
la llengua era la mateixa i la Iugoslàvia comunista del mariscal Tito va mantenir la
mateixa opinió encara que nacionalistes d´una banda i altra insistien en senyalar les
diferencies i quan Iugoslàvia s´ha dissolt tant serbis com croates sostenen que es
tracta de llengües diferents i malden per reforçar les seves diferencies.
Els mateixos lingüistes que varen decidir que el serbo-croat era una llengua dins de la
família eslava del sud van decidir que una altre llengua era el búlgar i que el búlgar
tenia dialectes, entre ells el macedoni. Pero al mateix temps que Bulgària
s´independitzava dels turcs les potencies occidentals van integrar Macedònia dins
Iugoslàvia. I temps desprès el mariscal Tito, per raons oposades a l´anterior, va
impulsar la pretensió del nacionalistes macedonis de considerar el macedoni com una
llengua diferent del búlgar de manera que quan fa uns mesos s´ha formalitzat
l´independència de Macedònia el macedoni s´ha convertit en la seva llengua nacional.
No son els únics casos El dia que Noruega es va declarar independent de Dinamarca va
decidir també que el noruec era una llengua diferent del danès, una decisió que va
portar cua perquè al noruec codificat inicialment s´hi va afegir una nova variant i ara
les dues son oficials. Mes recent es el cas de Moldavia, una regió de Romania que acabada
la darrera gran guerra els russos van incorporar a la Unió Soviètica com una mes de les
repúbliques de la URSS i van decidir que el dialecte moldau era una llengua diferent del
romanès i a mes la van escriure amb alfabet cirilic. I encara que la URSS s´ha dissolt
Moldavia segueix sent una república independent i te com a llengua oficial el moldau
encara que avui una bona part de la població es de parla russa.
O sigui que malgrat que donem per suposat que l´identitat lingüística fonamenta
l´identitat nacional i aquesta la aspiració a la autonomia política també hi ha
exemples de que l´autonomia política ha acabat fent d´una varietat lingüística una
llengua independent.
Pero també hi ha exemples en sentit contrari, llengües que es consideraven diferents han
reconegut la seva unitat. Des de l´edat mitjana a les ribes al nord oest d´Europa entre
les terres de llengua alemanya i les de llengua francesa es parlen llengües dels
niederland, els Països Baixos, però el protestantisme va produir una separació, moltes
ciutats van adoptar la reforma i van acabar organitzant l´estat holandès mentre altres
restaren fidels al catolicisme i amb el temps s´incorporaren a Bèlgica. Durant força
temps les regions belgues de llengua francesa eren les predominants i els flamencs i la
seva llengua estaven marginats però amb els anys les coses han canviat: Valonia s´ha
empobrit i Flandes avui es predominant i les dues llengües son cooficials. I si durant
molt temps els flamencs s´havien negat a tenir en compte que la seva llengua era
pràcticament la mateixa que la dels seus veïns holandesos un bon dia, no fa gaires anys,
varen canviar d´opinió i varen signar un acord que diu que son la mateixa llengua i es
comprometen a consensuar les seves decisions lingüístiques i a promocionar conjuntament
la llengua a l´estranger. Identificant el flamenc amb el neerlandès el flamenc s´ha
convertit al mateix temps en una de les llengües oficials de l´Unió Europea. I al
mateix temps l´acord deixa clar que el fet de que la llengua sigui la mateixa no te cap
implicació política per les comunitats que les parlen.
No es l´únic exemple. La idea de que la llengua es penyora de nacionalitat i que aquesta
inclou tots els seus parlants va ser enunciada en primer lloc pel pensament romàntic
alemany per justificar l´aspiració a l´unificació política dels parlants d´aquesta
llengua i efectivament a finals del segle XIX tots els regnes i principats alemanys es van
unir en un Estat únic, inclòs Baviera que hi era molt reticent. Però en va quedar fora
Àustria, cap tradicional del l´antic imperi, i quan Hitler en nom del pangermanisme i
amb la col$laboració de ultranacionalistes austríacs la va incorporar el resultats van
ser catastròfics i no sembla que hi hagi perill de que algú intenti repetir l´
experiència. Alemanya i Àustria parlen la mateixa llengua però son la mateixa nació.
Tot el que acabo de dir pretén ajudar a considerar amb serenitat i sentit comú les
qüestions de la unitat i la denominació de la nostra llengua. La llengua catalana te
diferencies territorials molt marcades que no trenquen la unitat de la llengua sinó que
l´enriqueixen i hem d´alegrarnos de que en l´enrenou recent hagi acabat imposantse el
sentit comú i deixat clar una vegada per totes que es tracta de la mateixa llengua. Però
això no assegura que la unitat es mantingui indefinidament i es responsabilitat nostra el
procurar.ho. I responsabilitat nostra vol dir recordar que els valencians tenen tot el
dret del mon a anomenar com prefereixen la varietat de llengua comuna que parlen i
recordar també que el fet de que parlem la mateixa llengua no ens autoritza a decidir el
seu projecte polític. Els valencians son políticament majors d´edat i son ells qui
l´han de decidir. Ens agradi o no es el preu que cal pagar per mantenir la unitat de la
llengua.
6. DE LA FNEC I EL PAS DEL TEMPS
Quan jo era un noi petit per Corpus els pares em portaven a la Rambla
per veure la processó. Recordo com si fos ara la munió de gent davant de la Boquería,
les fileres de cadires a banda i banda del passeig ocupades, hores avant de la desfilada,
per gent impacient i darrera a peu dret, gent com nosaltres mes tocatardana o mes
estalviadora, perquè per seure calia pagar uns cèntims. I així esperàvem el que
semblava un temps inacabable fins que finalment uns coets avisaven de que s´acostaven el
drac i la mulassa llençant foc pels queixals, i darrera d´ells la bellugadissa dels caps
grossos i l´ avançar majestuós del gegant i la geganta parantse de tan en tan per
perfilar un pas de dansa. I desprès corrues de capellans jovenets, devien ser estudiants
del seminari, amb roquet blanc sobre la sotana negra i les llargues files del clergat
parroquial i la gran imatge de la Verge i finalment el bisbe amb la custodia i la cadira
daurada del rei Martí. I darrera fileres inacabables de associacions piadoses, i de
devots i devotes amb un ciri encès a la ma com el Gaudí de les fotos. I finalment la
carrossa de respecte que segons em deia el pare era per que si plovia s´hi pogués
aixoplugar el bisbe amb la custodia. I darrera encara, pero potser la memòria m´enganya
i anaven en una altre segment del seguici, mitja dotzena de vellets vestits amb uniformes
vagament militars i amb una boina vermella no al cap sinó sobre l´espatlla. Eren, segons
el meu pare, veterans de la guerra carlista. I amb mi em costava imaginar aquells vellets
saltant roques i precipicis i disparant trets com els soldats que veia als cromos que
acompanyaven les peces de xocolata.
Amb al temps vaig saber algunes coses mes dels carlins. A la façana de
la casa de la meva avia i havia escrit acostat de la porta : i segons em deien
significava que quan durant la guerra ocupaven al poble tropes de l´un o l´altre
bàndol, carlins o lliberals, en aquella casa tenien l´obligació d´hostatjar un
capità. O també recordo una cançoneta que deia AMare, mare, venen carlins, tites,
tites, totes a dins. Mare, mare, ja son aquí, tites tites, totes al una manera
poètica de descriure la sort que esperava a l´aviram quan arribaven els carlins. I quan
anys mes tard vaig fer la guerra durant un temps al Maestrat em vaig sentir atret per la
figura mítica del Cabrera, per mal nom "el tigre del Maestrat", un noiet
d´Ulldecona, voluntari a la primera carlinada i que quan va començar la segona va
organitzar un partida i va acabar establint un autèntic estat independent amb capital a
Morella des de on, ascendit a Mariscal i vestit amb una capa blanca, feia front a tot un
exercit i quan el seu sobirà ja havia renunciat a la lluita ell, malalt i conduït en una
llitera, seguia lluitant fins que traspassà els Pirineus i s´instal$là a Anglaterra on
es va casar amb una rica aristòcrata rural i així va arribar a vell convertit en un
autèntic lord angles.
De les guerres carlistes a Catalunya n´he sabut menys malgrat la gran
importància que van tenir a la nostra terra però la veritat es que els historiadors
catalans els hi han dedicat poca atenció, probablement perquè els esquemes acceptats,
des de la dreta i des de l´esquerra deriven el catalanisme de tradicions lliberals i
renovadores. El carlins, enemics irreductibles de l´estat central en nom d´una
concepció medieval de la societat, encaixen malament en aquest esquema. I això que el
fogars del carlisme, diguem Vic o Olot, es van convertir amb el temps en reductes del
catalanisme nacionalista.
Quan jo era estudiant universitari, als anys trenta, en temps de la república, el
carlisme era ja un anacronisme però es mantenia en tradicions familiars molt solides.
Aquest era el cas de l´Eugeni Nadal, company meu a la Facultat de Lletres que desprès
del 19 de juliol es va veure obligat a fugir i va tornat vestit de capità del Tercio de
la Virgen de Montserrat, una unitat on la majoria eren catalans. Poc desprès l´Eugeni va
morir molt jove, d´un càncer, i els seus amics de Destino van crear en honor seu el
premi Nadal, un premi que perquè es concedeix pels dies de les festes tothom ha acabat
creient que rep el nom de la festa nadalenca. Però ja es sabut fins a quin punt la
memòria col$lectiva deforma i simplifica les dades. I a que ve, direu, aquest rampell de
nostàlgia?
Fa uns dies la FNEC, Federació Nacional d´Estudiants de Catalunya que
a la seva primera època era l´organització comú de tots els estudiants universitaris
catalans per sobre d´afiliacions partidistes, va celebrar el setantè aniversari de la
seva creació. Directius i militants actuals han preparat amb molt cura una exposició que
resum l´historia de l´organització, les seves successives refundacions, el paper que va
jugar en la lluita contra el franquisme a la Universitat i els seus projectes pel futur. I
fa goig veure com la llavor plantada fa tant temps es manté i fructifica i segueix
despertant il$lusions. I a l´inauguració personalitats de la vida pública catalana, el
Rector de la Universitat i el President del Parlament de Catalunya, han fet discursos
adients i han tingut paraules de record i d´afecte pels supervivents del primer temps que
ara estem entre els assistents, L´Eduard Farré, que va ser el segon president de la
FNEC, al meu costat, el Ramon Galí davant meu, en Màrius Ludevid una mica mes enllà,
mes lluny potser el Ricard Petit i altres que no reconec, Tots hem passat fa temps la
ratlla dels vuitanta i tots fa temps que no ens hem vist de manera que afloren els
records. Desprès del 19 de juliol quant els anarquistes eren amos del carrer hi havia
qui, com l´Andreu Xandri, creia que calia allistarse a les Milícies Pirinenques,
l´única forca militar creada per la Generalitat, mentre altres, com l´Eduard Farré i
el mateix Galí, creien que era millor inscriures a la tot just creada Escola de Guerra
per incorporarse així a l´exercit espanyol regular que acabaria sent la única força
real i l´única capaç de contenir la pressió anarquista. Ara aquestes discussions son
aigua passada però aleshores eren molt importants. A les Pirinenques l´Andreu va fer
prodigis, es va enfrontar al Cojo de Màlaga que s´havia apoderat de Puigcerdà i quan
els fets de maig estava a la plaça de Sant Jaume al cap d´una secció de Pirinencs
defensant el Palau. Dos pirinencs, estudiants de la FNEC, un de dret o l´altre
d´industrials, hi van deixar la pell, i tots recordem el seu enterrament embolcallats els
fèretres amb la bandera estelada sortint de ACan a Balmes Travessera convertit en
caserna de les Pirinenques. Però va ser una victòria pírrica i pocs dies desprès el
govern de Madrid es va instal$lar a Barcelona i es va suspendre l´estatut i les
Pirinenques es van dissoldre i els seus efectius es van incorporar a la 64 Divisió
comandada pel Major Beltran, mes conegut per l´Esquinazao, on les margaritas de Companys
no eren gaire ben vistes. L´Andreu, que tots estem d´acord en creure que era el millor
de la nostra generació, va morir un any desprès en un bombardeig quan la cèlebre
retirada de la 64. Tenia amb prou feines vint i un anys. Per un atzar l´Eduard Farré
havia anat a parar a la mateixa Divisió on, amb galons de capità manava una bateria
d´artillería. Mes carrera militar va fer el Santiago Pei que era del meu mateix curs a
la Facultat i que va morir l´any passat i que al cap de pont de Balaguer manava un grup
de bateries, o sigui que feia funcions de tinent coronel, i on, per protegir l´
infanteria, es va entestar en ser el darrer en retirarse. I tenia també aleshores vint i
un anys. I així seguiríem repassant records durant hores.
M´adono d´una nena que ens contempla encuriosida i tinc l´impressió
de que ens escolta, deu ser neta d´algun dels meus interlocutors. I es aleshores que em
sobta el record dels carlins de la processó de Corpus. Potser d´aquí a molts, molts
anys, aquesta nena, ja amb tots els cabells blancs, servarà el record de uns vellets que
una tarda de la seva infància al vestíbul de la Universitat parlaven d´una guerra
llunyana. I també ella, algun dia serà també sols un grapat de records.
7. CULTURA AL FRONT
(AVUI 2005)
En un article recent l´Oriol Bohigues celebrava que el Departament de
Política Territorial hagi reeditat en facsímil el llibre APaisatge de una
col$lecció de textos en prosa i en vers d´autors catalans que a començaments del 1938
el Servei de Cultura al Front va editar per fer arribar als catalans enquadrats a
l´exercit popular perquè el record de la seva terra els acompanyes. Per mi la reedició
ha resultat particularment emotiva perquè jo estava present en la presentació de
l´edició original al Palau Robert, seu aleshores de la Conselleria de Cultura en acte
presidit pel Dr. Pi i Sunyer Conseller de Cultura i del que en recordo sobretot l´encant
de la seva filla Carolina. I que per assistirhi m´havia escapolit del . campament on feia
l´instrucció premilitar sabent que pocs dies després sortiria cap al front on aquells
dies es lliurava la batalla de Terol
Els textos literaris que constitueixen APaisatge de son tots
ells d´un gran lirisme i d´una gran bellesa tots escrits abans de la guerra i on el tema
belic no apareix. Sols en un pròleg al començament del llibre recorda als soldats a qui
va destinat que estan en gerra per defensar la llibertat i la democràcia. Per entendre
aquesta discreció cal tenir en compte el context.
Els Afets de que al maig del 37 van enfrontar la Generalitat i
els anarquistes van acabar sense vencedors ni vençuts o mes ben dit amb un vencedor clar,
el govern de la República, que primer va deixar en suspens l´Estatut i a continuació es
va instal$lar a Barcelona, junt amb el Comandament Central de l´Exercit i amb tot
l´aparell de l´Estat. I també el Comitè Central de Partit Comunista. Les primitives
columnes de voluntaris es van convertir en un exercit rígidament unificat en el que el
govern de Catalunya no hi tenia cap influencia i l´iniciativa del Dr. Pi Sunyer volia que
el soldats catalans no oblidessin d´on venien.
Això no vol dir que l´Exercit de la República no tingues Serveis de
Cultura. Era, com es lògic, un exercit fortament polititzat que a tots els nivells del
comandament tenia a costat del cap militar un comissari polític amb la seva mateixa
categoria i el Comissari polític era el responsable per la capacitació política i
cultural dels soldats. Com es sabut a mesura que les primitives columnes de voluntaris es
van anar integrant en l´exercit regular de la República l´ influencia del Partit
Comunista es va fer mes gran, influencia que es notava sobretot en la tasca del
Comissariat. La capacitat del PC per les tasques de formació política i de divulgació
cultural era certament molt alta i a mes aprofitava la tradició de cultura popular que
just abans de la guerra acomplien per exemple les Misiones Pedagogiques o La Barraca i en
la que col$laboraven el millor de la intel$lectualitat espanyola. Ara be, tal com he
contat a ALa guerra als vint jo vaig anar a parar a una unitat de procedència
anarquista, res menys que als restes de la Columna de valenciana, on els
Comissaris tenien una procedència ben diferent. Al caixó de llibres que constituïa la
biblioteca del Batallo a primera línia hi havia clàssics anarquistes com Kropotkin o
Bakunin però sobretot obres de Frederic Urales i de la seva filla Federica Montseny, i
també apologies de la medicina natural, de nudisme i de l´ esperantisme i temes
semblants. O sigui la tradició cultural dels Ateneus Populars d´ inspiració anarquista
tan abundants a Catalunya.
Però a mi em tocava fer una altra cosa. A l´ Exercit Popular a cada
unitat, de Batalló per amunt, a mes d´un Comissari hi havia un AMiliciano de la
encarregat de tasques educatives i en primer lloc d´ensenyar a llegir als analfabets.
Donat que n´hi havia un a cada Batalló o unitat similar es pot considerar que hi havia
entre mil i mil cinc-cents Amilicians de Jo vaig ser miliciano de cultura al meu
Batalló i encara que ja he dit que els meus Comissaris eren anarquistes el material
pedagògic que utilitzava era el proporcionat pel Comissariat Central de l´Exercit,
material pedagògic que era bàsicament la ACartilla un llibre molt ben
imprès i esplèndidament il$lustrat que servia per ensenyar les beceroles. Però ho feia
seguint un mètode global, en comptes de començar amb lletres o amb síl$labes es
començava amb paraules significatives i paraules incloses en frases igualment
significatives algunes referides a la pròpia guerra i als seus objectius.
Tots els qui s´ocupen d´educació i tenen alguna curiositat pels
fonaments de la pedagogia saben que a la dècada dels 60 un educador brasiler, Pablo
Freire, es va fer cèlebre perquè considerava que per ensenyar a llegir als habitants de
les zones mes pobres i mes explotades calia que veiessin alguna relació entre
l´aprenentatge i el seu progrés personal i social, per exemple per arribar a constituir
una cooperativa i que aquesta intima connexió entre lectura y consciència social
s´havia de visualitzar des de el primer dia amb les primeres paraules i les primeres
frases. Les idees i les pràctiques de Freire van tenir una gran influencia per exemple en
els plans d´alfabetització d´algunes ex colònies africanes i inclus en plantejaments
moderns sobre la tasca d´educar. Però a mi sempre m´ha sorprès que ningú hagi fet
notar que la ACartilla que utilitzàvem els que ensenyaven a llegir al front
anticipava clarament les idees de Freire. I confio en tard o d´hora algú interessat en
l´ historia de la pedagogia intentarà aclarir els seus orígens.
Uns anys abans de la guerra civil espanyola, potser deu anys abans o
pocs mes, Stalin va decidir desenvolupar les terres de la Sibèria i en la preparació
d´aquest esforç entre moltes altres coses es va enviar un equip de psicòlegs coordinats
per Alexandre Luria, un deixeble de Vigotky, perquè estudiessin les capacitats mentals de
les poblacions que havien viscut allunyades de tot contacte amb la civilització. Dels
seus estudis amb els uzbecs utilitzant proves d´intel$ligència Luria va arribar a la
conclusió de que perquè eren analfabets tenien una manera de raonar pròpia, cenyida a
les realitats concretes i que es movia amb dificultat en els nostres raonaments
abstractes, una constatació que està en els orígens de l´anomenada psicologia
cultural, avui de tanta actualitat. La meva sospita, o la meva hipòtesis, es que desprès
d´aquesta constatació es va produir un esforç per alfabetitzar ràpidament les
poblacions aïllades de la Sibèria com els uzbecs i que va ser aquest esforç, que
combinava la pedagogia i la conscienciació social, el que està en les arrels de la
Cartilla amb la que jo ensenyava a llegir per terres de Terol. Però es sols una sospita.
8. L´EXERCIT QUE NO FOU
Fa uns dies l´AVUI publicava una comentari a l´excel$lent i ben
documentat llibre El Regiment Pirinenc numero 1 de Catalunya de Jaume de Ramon i Vidal i
el comentarista acabava felicitantse de que el llibre salvés de l`oblit una unitat
militar que també forma part de la memòria col$lectiva de Catalunya. I tant si en forma
part( Des del 1714 ha sigut la única unitat militar depenent d´un govern català de
manera que te sentit reflexionar sobre la seva sort.
El 19 de juliol del 36 els sublevats van fracassar al intentar
apoderarse de Barcelona de manera que donades les dificultats que tenia el Govern central
a Madrid el Govern de la Generalitat va quedar com a única autoritat legitima a
Catalunya, en teoria al menys, perquè en la pràctica eren els anarquistes qui s´havien
fet amos del carrer on pretenien portar a cap la revolució social. I les columnes de
voluntaris que sortien en direcció a Aragó per fer front al revoltats encara que per la
Generalitat constituïen "l´exercit popular de Catalunya" de fet eren unitats
autogestionades organitzades per diferents formacions polítiques i la majoria de signe
anarquista. En aquesta situació tan ambigua el govern de Catalunya al que s´havien
incorporat representants anarquistes va prendre dues iniciatives complementaries. La
primera crear una escola de guerra on es prepararien els oficials que desprès
s´integrarien a les diferents columnes. La segona aprofitant que als Pirineus hi havia un
espai de front que no ocupava ningú formar un "Regiment Pirinenc" que seria
així la primera unitat militar depenent directament del govern català.
A l´Escola de Guerra s´incorporaren nois de diferents orientacions
polítiques i entre ells un bon nombre d´estudiants universitaris militants del BEN, el
Bloc Escolar Nacionalista. Va ser el cas de l´Eduard Ferrer, del Santiago Pei, del Pere
Armilles, del Raimon Galí.. per citar alguns del que coneixia personalment. El Regiment
Pirinenc es va nodrir d´excursionistes i d´esquiadors i donada la forta relació entre
excursionisme i escoltisme i nacionalisme radical era aquesta la ideologia predominant.
Una ideologia que incloïa el convenciment de que l´alliberament de Catalunya implicava
l´existència d´una minoria amb vocació militar que seria l´eix del seu exercit. La
participació universitària al Regiment estava representada en primer lloc per l´Andreu
Xandri, dirigent del BEN i expert esquiador i una colla des seus amics.
El pirinencs tenien una caserna a Barcelona i una base principal al
xalet de la Molina i mentre es preparaven per ocupar seu lloc en el territori de front que
tenien assignat van entrar sovint en conflicte amb A. Martin, mes conegut per "el
cojo de Màlaga" que des de Puigcerdà controlava bona part de la Cerdanya. Al març
del 37 els incidents van ser especialment greus, mentre un destacament de pirenaics es
preparava per defensar Bellver de la gent del "Cojo" aquest va atacar el xalet i
fer presoner l´Andreu Xandri i uns dies desprès en un nou enfrontament va morir Martín.
Era el pròleg del que passaria poc desprès.
Encara que els anarquistes fossin pràcticament amos del carrer no sols
les relacions amb el govern de la Generalitat eren molt tenses sinó que el govern de
Madrid recuperava cada vegada mes autoritat i pretenia convergir les columnes de
voluntaris en un exercit regular i inclòs Durruti havia acceptat militaritzar la seva
columna.
El conflicte va fer crisis en els anomenats fets de maig del 1937. El
motiu immediat va ser la pretensió de la Generalitat de ferse amb el control de la
central telefònica de la Placa de Catalunya i tot seguit es van multiplicar les
barricades per tot Barcelona. La lluita es va concentrar en alguns sector i especialment a
la plaça de Sant Jaume defensada per mossos d´ esquadra i per una secció de pirinencs
comandats per l´Andreu Xandri. Recordo que quan vaig arribar a la plaça el primer que
vaig veure va ser en Joan Fortuny company de Facultat i pirinenc que desprès va ser molts
any corrector de català a l´AVUI. Als pirinencs la defensa de la plaça els va costar
dues baixes, en Marimon, estudiant de dret i militant del BEN, i en Jaumot estudiant de
comerç i afiliat a Estat Català. L=endemà els seus companys vetllaven els fèretres
coberts amb la bandera estelada a la caserna que els pirinencs tenien a Barcelona, al
col$legi dels escolapis de la Travessera. L´enterrament va ser força discret, just el
contrari de l`enterrament per la Rambla del tercer dels germans Ascaso, mort davant del
local que les Patrulles de Control tenien al carrer de Corts amb un centenar de patrullers
desfilant vestits de negre i amb pistoles metralladores penjades de la cintura sabent que
era la darrera vegada que desfilaven junts.
Els fets de maig van acabar sense vencedors ni vençuts o mes
exactament amb dos vençuts, els anarquistes i la Generalitat i un vencedor clar, el
govern de Madrid. Dos dies desprès, també a costat del Joan Fortuny, vam veure desfilar
per Passeig de Gracia els 3.000 carrabiners que venien a imposar l`ordre i la seva
arribada significava que l`Estatut d´ Autonomia de Catalunya quedava en suspens. Poc
desprès es van instal$lar a Barcelona el Govern i la Presidència de la República i
l`Alt Comandament de l´Exercit i, el que no era menys important, el Comitè Central del
Partit Comunista. El oficials sortits de l´Escola de Guerra de Barcelona que creien
prepararse per ser oficials de l´Exercit Popular català es trobaven així enquadrats en
un "Ejercito de l´Este" en el que la Generalitat no tenia cap influencia, I
pels pirinencs el canvi va ser molt mes dur. Poc desprès dels Afets de el Regiment
va ser dissolt i els seus membres incorporats a la 43 Divisió, comandada pel Major
Beltran, mes conegut per l´Esquinazao, on les "margarites de Companys",
al.lusió a l`edelweis que els identificava, van ser rebuts amb escassa simpatia encara
que amb el temps es van guanyar el respecte i no diguem el capità de metralladores Andreu
Xandri, d´un valor llegendari.
L´Andreu va morir en un bombardeig pel juny del 38 i poc desprès la
43 Divisió encerclada va entrar a Franca on els seus combatents pogueren triar entre
passarse al bàndol franquista, quedarse a Franca o tornar a entrar a Espanya per seguir
lluitant i la majoria, i amb ells la majoria dels antics pirinencs, van decidir tornar i
una vegada rearmats van intervenir encara als darrers episodis de la batalla de l´Ebre a
la serra de Pandols.
No em sembla exagerat pensar que dels prop de cent mil combatents que
varen intervenir a la batalla de l´Ebre a la banda republicana dues terceres parts eren
catalans, molts d´ells procedents de les darreres lleves mobilitzades. Entre els seus
tinents i capitans podem suposar que una proporció important també devia procedir de
Catalunya. Però no mes amunt. Del centenar d´oficials superiors que els comandaven ben
poc devien ser catalans. I menys encara en el nivell mes alt, tant el cap de l`Exercit de
l´Ebre, Modesto, com els caps dels dos Cossos d´Exercit que el composaven, Lister i
Tagueña, com els seus respectius Comissaris polítics, tots ells procedien del Quinto
Regimiento o sigui de la força militar que havia posat en peu el partit comunista
madrileny. Era un exercit fortament unificat i disciplinat, res a veure amb
"l´indisciplina responsable" dels anarquistes , però un exercit que sostenia
una guerra que cada vegada mes es presentava com una guerra d´alliberament nacional
espanyol enfront d´uns invasors estrangers i dels seus còmplices.
De manera que la única unitat militar que ha tingut un govern català a l´edat moderna,
una unitat constituïda per nacionalistes de soca arrel i que havia de ser el nucli
inicial del seu exercit, va durar menys d´un any, creada el setembre del 1936 desprès
del maig del 1937 va ser integrada a l´Exercit Popular de la República i definitivament
dissolta pel setembre d´aquest any, durant la seva curta existència es va enfrontar
sobretot amb els anarquistes, a la Molina i a Bellver i la Plaça de Sant Jaume, i una
vegada dissolta es seus combatents es van incorporat a un exercit espanyol en el que una
bandera catalana no hi tenia cap lloc.
Semblaria natural que un resultat tant paradoxal hagués provocat una reflexió a fons
sobre els objectius del nacionalisme radical i les seves possibilitats però la magnitud
de la derrota va fer oblidar les diferencies entre el vençuts i per la seva part els
vencedors es van dedicar amb tanta empenta a anorrear Catalunya que, tots els motius de
discrepància, el catalanisme va tornar a recomençar des d´els seus orígens. I així
les reflexions, que fa mig segle es van aparcar, sobre els objectius últims del
nacionalisme català i sobre la seva estratègia i les seves possibilitats avui tornen a
aflorar.
9. DE LA REBEL.LIÓ A L´ESPECTACLE
A tots els temps l´artista plàstic ha estat
al servei de la societat, ha glorificat els seus ideals i fent.ho s´han posat al servei
dels poderosos. Tot el que conservem de l´art egipci te que veure amb els faraons i la
seva cort, l´art grec s´estructura en torn de la ciutat, i l´art romà a la major
glòria de l´Imperi. Durant l´edat mitja l´art es religiós i les estàtues i les
pintures i el vitralls canten la glòria de Deu i son al mateix temps lliçó per als qui
no saben llegir. Al renaixement els prínceps es volen rodejar d´obres d´art i es
converteixen en mecenas i acumulen col.leccions i mes endavant seran els burgesos els qui
encarreguen quadres per decorar la llar. I al segle dinou els Estats, populistes i
educadors, obren museus perquè tothom tingui accés a les obres d´art. I quan, a finals
del segle, les classes mitges comencen a creure que es de bon to tenir al menjador una
pintura de firma es produeix la revolta de l´artista que, com Satanàs, proclama Non
serviam, no serviré.
L´artista no produeix per ensenyar, ni per decorar, ni per deixar
memòria del seu temps. l´artista es un creador i l´obra d´art que ell produeix es
justifica per ella mateixa, no està al servei de res ni de ningú ni depèn de la
tradició ni del gust dels clients ni de l´opinió dels crítics. I si l´artista per ser
independent ha de renunciar a vendre el que produeix i passar gana i malviure en la
bohèmia està disposat a fer-ho. I per demostrar la seva independència proclamarà el
seu menyspreu per totes les convencions, "Escopiu a la closca pelada dels
cretins" es la consigna. I renunciant al reconeixement públic renuncia també al
museu. Els museus son el cementiri de l´art. Cremar els museus un símbol de rebel.lió.
Els moments heroics acostumen a ser curts.
Aviat hi hagué qui s´adonà de que sota la ruptura de les tradicions
s´amagava un autèntica bellesa i aviat corregué la veu que hi veia els signes de una
nova època, col.leccionistes i marxants apostaren pels nous valors i aviat l´art modern,
el que havia trencat totes les barreres i totes les convencions, entrà en els circuits
comercials. I així al mateix temps que el nou art triomfava en tots els àmbits en un
segle en el que tot es compra l´art es convertia en una mercaderia altament valorada, en
un valor especulatiu. Quadres que en vida dels seus autors no s´havien pogut vendre ara
assolien sumes milionàries adquirides per financers com una inversió profitosa. Mai
l´artista havia estat tan lliure de tot lligam però mai tampoc l´obra artística havia
esdevingut tan plenament un mercat manejat per mercaders.
No sols va entrar als circuits comercials, va entrar també als museus.
Aviat va quedar clar que el seu lloc no eren els museus tradicionals, ja que l´art del
nostre temps està en continua mutació, sinó que calia inventar museus d´art
contemporani. Dels museus tradicionals, solemnes i regulars, on no es pot fer res mes que
contemplar reverentment els objectes exposats s´ha passat a edificis originals, amb
espais desestructurats i perspectives sorprenents, Edificis singulars que son, al seu
torn, obres d´art arquitectònic, monument urbans que no estan al servei de ningú, ni
tan sols de les obres que s´hi exposen.
Uns edificis que necessiten molts espectadors, com mes millors..
Una primera manera d´aconseguir-ho es variar el contingut,
multiplicant els canvis i dramatitzant les exhibicions, Però hi ha també altres maneres
d´atreure públic. L´espai del nou museu es polivalent, s´hi poden situar
manifestacions socials de moltes menes, presentacions, conferències, concerts.. aviat
s´hi faran casaments. I una cafeteria i un restaurant resulten imprescindibles. I sobre
tot la botiga del museu. .
No fa tants anys al vestíbul dels museus es podien comprar postals que
reproduïen les principals obres exposades. Ara la botiga que va començar als museus
americans com una manera d´aconseguir ingressos al marge del finançament públic s´ha
extés ràpidament. Pràcticament ja no hi museu a Europa sense botiga i any per any
augmenta no sols el nombre de visitants sinó la quantitat de diners que hi gasten. Per
terme mig ja hi gasten tant com en les entrades i potser aviat hi passaran mes temps que
contemplant les exposicions del museu. A la botiga no es venen tant reproduccions com
objectes inspirats en l´art que s´exhibeix al museu. jocs per nens basats en estructures
de Klee, faldilles amb colors de Matisse, corbates amb motius de Klimt i davantals de
cuina inspirats en Modigliani, el crit de Munk convertit en bibelot inflable i el Guernica
en trencaclosques. Un kitch de disseny produït en sèrie per a una élite sofisticada i
cada cop mes extensa.
Però el mes significatiu es que el museu contemporani està influint
sobre el procés de creació. Contemplar quadres penjats a la paret es cosa del passat.
Cal que les obres sorprenguin i atreguin i per això el millor es que canviïn d´aspecte,
que es moguin, que tinguin vida pròpia encara que sigui una existència purament virtual,
les exhibicions del museu son, cada vegada mes, muntatges d´objectes en l´espai, escenes
animades, màquines complicades que es mouen d´una manera sorprenent o emetem sorolls
inquietants, successions d´imatges virtuals, apoteosis de llums i de colors... I així el
creador es veu portat a crear l´objecte en funció de la seva exhibició al museu.
El pas següent, que ja no pot trigar, serà situar al museu el propi
acte creatiu. En altres temps el poeta i el músic i el saltimbanqui també recitaven i
tocaven i ballaven al carrer, en presencia del públic. Es cert que els pintors i els
escultors eren una altre cosa, treballaven en l´intimitat d´un taller amb materials
estables, però l´artista modern ha trencat amb aquest prejudici. Fa mes de mig segle,
Papini, un geni menys recordat del que es mereix, caracteritzava l´art modern per un
escultor que esculpia el fum que sortia d´un fogó que tenia als seus peus. La seva
creació era una obra d´art plenament lliure, plenament gratuïta, plenament efímera,
sense altre objectiu que ella mateixa. El que no va preveure Papini era que es podia
convertir en espectacle. Es el que avui permet el museu.
Els museus d´art contemporani, diguem-ho clar, per allunyar-se del
museu tradicional i per atraure visitants cada vegada s´acosten mes al parc temàtic.
Aviat en els diferents espais del museu artistes, o figurants vestits d´artista, a hores
convingudes improvitzaràn muntatges i instal.lacions i projectaran realitats virtuals
davant d´un públic encuriosit i bocabadat que prèviament haurà pagat entrada i inclús
invitaràn als presents a participar en la creació col.lectiva. I així la rebel.lió
començada fa un segle haurà fet un cercle complert i les arts plàstiques hauran tornat
al que al començament d´aquest comentari deia que han estat sempre, instrument al servei
dels ideals socials, en aquest cas al servei d´una societat que te com a valor màxim
l´oci multitudinari i que com cap època de l´història fa de l´obra d´art objecte de
consum i d´entreteniment. I així abans que l´enfonsament del Titànic, que la guerra
del 14 o que la caiguda del mur de Berlin, la rebel.lió de l´artista plàstic haurà
marcat el final de l´època moderna i el començament de la postmodernitat.
10. DE LA CARTA AL MISSATGE ELECTRONIC
Aquest mati han arribat al meu ordinador vuit missatges electrònics.
Quatre provenien de desconeguts, missatges indesitjats i alguns indesitjables que he
esborrat sense llegir. Els altre quatre eren d´amics i coneguts que m´oferien
informacions concretes, em plantejàvem demandes o responien a sol.licitacions meves. Avui
també el carter ha deixat a casa un plec de correspondència postal, una bona part
comercial i administrativa i la majoria pura propaganda. Però cap carta personal, De fet
fa setmanes i potser mesos que no he rebut una carta, vull dir un paper escrit una mica
extens amb una signatura al capdavall. La conclusió sembla fàcil d´ extreure. El
missatge electrònic està substituint a la carta. I amb notable avantatja a mes perquè
arriba molt mes ràpidament i perquè la resposta pot ser immediata. I la combinació del
missatge i internet obre possibilitats de comunicació inimaginables en altre temps. Entre
els que he rebut avui un procedia de la capital de la Manxuria on algú havia llegir per
internet un article meu publicat ahir en un periòdic barceloní i m´en feia un
comentari. De manera que malgrat que sigui de la tercera edat em vaig apuntar a
l´internet i al correu electrònic en quan va aparèixer i ja no sabria viure sense.
Però no tot son guanys amb la substitució.
La carta, que en principi era sempre escrita a ma, tenia uns models
propis, el que s´en deia l´estil epistolar. Inclòs la gent menys avesada a escriure
seguien uns estereotips tradicionals de com s´organitza una carta i el que anaven a
escola fullejaven un "Manuscrit" on es familiaritzaven amb diferents tipus
d´escriptura a ma i amb diferents tipus de cartes. I els mes lletrats tenien models mes
ambiciosos, certes correspondències famoses, així les cartes de Mme. de Sevigné, les de
Santa Teresa o les de la monja portuguesa, figuraven a les antologies de textos literaris.
Els missatges electrònics, en canvi, no tenen en canvi cap voluntat d´estil, i això es
perquè en realitat el missatge electrònic a qui substitueix es a la conversa telefònica
o sigui que te per model el llenguatge oral menys preocupat per la correcció que
l´escrit. Inclòs les convencions ortogràfiques tendeixen a oblidarse,
Però les diferencies no son sols formals. El missatge es essencialment
pragmàtic, es refereix a un sol fet concret i acostuma a demanar acció immediata. La
carta en principi tenia continguts mes amplis, informava sobre la situació de
l´escriptor i del seu entorn, exposava intencions i sentiments, era en definitiva, mes
personal. De manera que encara que era mes lenta en arribar una vegada arribada la seva
presencia produïa una major intimitat entre escriptor i el receptor i això tant si era
una carta inspirada per l´amor com si ho era per la discrepància o per l´odi. I això
succeïa perquè escriure i enviar una carta prenia el seu temps, calia pensarla,
reflexionar, poc o molt, sobre el que es diria i sobre la millor manera de dir.ho, potser
fer un esborrany o estripar el que ja s´havia escrit i tornar a començar. Inclòs la
carta escrita en un rampell exigia meditar la construcció de cada frase.
I a aquesta morositat en la seva redacció es corresponia l´espai mes
dilatat de temps que ocupava la seva recepció. Et podia llegir, millor devorar, tot
seguit i es podia esperar el moment mes apropiat per llegirla o per rellegirla, i es podia
inclòs guardarla com a penyora que resistiria el pas del temps. En un racó d´algun
calaix reposaven les cartes dels temps de prometatge, les primeres cartes del fills, la
correspondència amb un amic que va marxar a l´estranger, les postals que enviaven amics
i coneguts quan anaven de viatge.... Les cartes guardades no calia ni rellegirles, sols la
cal.ligrafia, tan diferent en cada cas, era suficient per evocar la persona que la va
escriure i amb l´evocació reviure un temps passat. Però em resulta difícil imaginar
algú col$leccionant avui missatges electrònics. Els missatges passats s´acumulen a la
memòria de l´ ordinador fins que un dia, tement que la seva acumulació alenteixi el seu
funcionament, pressionem la tecla que els fa desaparèixer. Tecla que als teclats actuals
s´anomena "Supr" o "borr" pero que en els primitius es titulava
"Del" abreviatura del molt mes contundent de l´imperatiu llatí
"deleatur", significant "sigui destruït" o millor "sigui
anorreat"
I així el missatge electrònic, rapidíssim i efímer, s´ens
converteix en símbol apropiat del nostre temps, instal$lat en el pur present, cada vegada
amb arrels mes minses en el passat, cada vegada amb menys voluntat de perdurar en el
futur.
11. EL DIMONI MERIDIA
A Poblet com a Montserrat, com a tots els monestirs catòlics del mon
el monjos es reuneixen al cor set vegades al llarg del dia i de la nit per cantar les
alabances del Senyor recitant els salms de David de manera que al llarg de cada setmana
reciten els 150 salms que composen el llibre dels Salms i una vegada cada setmana, amb el
salm XC, demanen al Senyor que els protegeixi Aa sagita volante in nocte/ ab incursiones
demonio (de la sageta que vola en la nit, de les incursions del dimoni
meridià). Però )qui es aquest dimoni del migdia del que amb tanta insistència cal
defensarse?
Umberto Eco creu saberho i a AEl nom de la posa en boca de un
dels monjos de la seva fabulosa abadia: "Es que puc deixar de reconèixer que encara
vell conec l´agitació de dimoni meridià quan estant en el cor els meus ulls es detenen
a contemplar el rostre imberbe d´un novici, bell i fresc com rel d´una donzella?"
Però Eco que tant sap sobre el pensament medieval en aquest punt s´equivoca, el dimoni
meridià no es un dimoni lasciu.
Els piadosos barons que al segle VI iniciaven la vida monàstica en els
deserts de Síria varen descobrir que no sols els costava alçar se a mitja nit per cantar
les alabances divines sinó que també al migdia amb un sol candent sobre el seu cap el
sopor feia defallir l´ ànim i es disposaven a cantar no amb alegria sinó al revés amb
tristor i atribuïen la seva desgana a la influencia d´un dimoni que van anomenar
meridià per l´hora en que es manifestava. La denominació va fer fortuna i San Jeroni,
el traductor de la Bíblia al grec i al llatí, la va utilitzar en la seva traducció del
salm XL. Y no sols es va popularitzar la denominació sinó l´efecte que produïa el tal
dimoni. El fet de que al disposarse a realitzar una bona acció no sentim alegria sinó al
revés tristesa es va entendre com a resultat de una temptació diabòlica i cedir a ella
com un pecat.
Dídim el Cec i Màxim el Confessor i altres autors que avui ningú
llegeix però fa molts segles van posar les bases de la teologia mística de l´esglesia
d´Orient descriuen aquesta trista experiència de l´asceta i la denominen amb una
paraula grega "acedia" que literalment significa "falta d´empenta".
De l´Esglesia d´Orient l´acedia va passar a Occident y a l´Edat Mitja figurava a la
llista dels pecats capitals. Per Tomàs d´Aquino que li dedica un capítol sencer, una
"questio", a la Suma Teològica l´acedia es la tristesa que se sent obrant el
be. I del llatí la paraula va passar a les llengües vulgars i el primer testimoni que en
tenim es precisament en català. Ramon Llull a l´Ars diu, separantse de la
tradició, que l´acedia es l´ hàbit de lamentarse dels bens aliens i d´alegrase dels
seus mals, Pel Dant en canvi que te una solida formació teològica l´acedia es el pecat
dels indolents amb qui es troba al quart cercle del purgatori. Però a partir del
renaixement l´acedia desapareix de la llista dels pecats capitals que reduïda a set
resulta mes rodona i també en les llengües vulgars la paraula es limita a un us culte i
un significat cada vegada mes assimilat a la peresa. AAcedia: vos anticuada que significa
diu lacònicament el Diccionario de uso del español de Maria Moliner.
Així la paraula deixa d´utilitzarse i es perd el seu significat. Sols
a finals del segle XIX el decadentisme que recorre la literatura europea i que coincideix
amb el redescobriment de l´Edad Mitja exalta sentiments com l´spleen, el cansament
vital, i adhuc l´ avorriment, i en algun moment s´els posa en relació amb el sentit
original de l´acedia. En canvi el dimoni meridià mantingut sols en el llenguatge
monàstic per la seva repetició ritual perd tota relació amb els seus efectes i queda
reduït a un epítet. Un epítet que, prenent metafòricament meridià per sud, serveix
per qualificar de demoníac a Felip II, el dimoni meridià segons la denominació que
varen popularitzar escriptors septentrionals.
Però l´ epítet permet un altre us metafòric mes proper als seus
orígens i es el que el relaciona amb el migdia de la vida. Mauriac, el novel$lista
catòlic, en una novel$la titulada precisament així: "Le demon du midi",
descriu la vida d´un home casat i pare de família que a la ratlla dels quaranta anys
sent la temptació de rompre amb tot i tornar a començar de nou. La metàfora va fer
fortuna i un bon exemple n´es un poema de Claudel dedicat al camí de la creu. Per
Claudel les tres caigudes de Crist en el camí del Calvari representen les temptacions
característiques de cada etapa de la vida humana. La temptació i la caiguda de la
joventut es la desmesura, el desig de seguir a la vegada tots els camins i totes les
possibilitats, i la temptació del vell es la desesperació quan es dona compte de que el
camí s´acaba i no queda temps per refer res. La temptació i el pecat de l´edat madura,
que Claudel atribueix explícitament al dimoni meridià, es l´avorriment quan l´home que
ha decidit ja el seu camí es cansa de repetir cada dia els mateixos gestos.
Si desprès de tot això el lector sent curiositat per obrir la Bíblia i llegir el salm
XC es trobarà amb la sorpresa de que no hi apareix el dimoni meridià. L´explicació es
senzilla, com ja he dir el terme no apareix en el text hebreu sinó que va ser introduit
per sant Jeroni en funcions de traductor. I es sabut que durant molts segles la traducció
llatina, la vulgata, va ser el text canònic utilitzat en la litúrgia catòlica i per
tant en la pregaria dels monjos. Però ja fa temps que les traduccions actuals de la
Bíblia es fan directament des de l´hebreu de manera que una vegada desaparegut dels
textos el dimoni meridià acabarà enfonsat en l´oblit. Però no així la seva malèfica
influencia. I a algú caldrà culpar de que tant sovint l´actuar honestament ens resulti
penós i avorrit.